Avui dia hem
avançat moltíssim en el que es pot dir “la lluita de classes”.
En la societat en la que vivim és cert de que existeix, el que
alguns denominen l'ascensor social, que permet que un fill/a de
classe treballadora pugui disposar d'estudis universitaris (abans
únicament poguts costejar per rics). No obstant aquest avançament
no ha arribat a bon port encara, ja que les diferències entre
classes, encara que potser més lleugeres i agressives que abans,
segueixen vigents.
El problema social, ve tan bon punt
s'acaben els estudis; on sí que hi ha una forta discriminació de
classe. M'explicaré. En els temps que corren, de crisi, de lladres o
com cadascú li vulgui dir, aconseguir treball és difícil. No
obstant, hi han molts factors que et poden donar treball:
experiència, estudis, idiomes... però sobretot: bons padrins. És
aquí on rau la escletxa de la classe social avui dia: en els
padrins, en els contactes.
Durant la vaga de controladors aeris del 2010, es van sentir comentaris del tipus: “Es que el treball de controlador aeri no és accessible per a tothom, a part de valdre molts diners i estudis molt tècnics, és com un clan: els llocs de treball no és mouen de la família!”. Doncs bé, semblant va la cosa a la resta del mercat espanyol.
Durant la vaga de controladors aeris del 2010, es van sentir comentaris del tipus: “Es que el treball de controlador aeri no és accessible per a tothom, a part de valdre molts diners i estudis molt tècnics, és com un clan: els llocs de treball no és mouen de la família!”. Doncs bé, semblant va la cosa a la resta del mercat espanyol.
Un cop acabats els estudis, ho coneixes
algú que et pot donar feina o no en tens. (no obstant, sempre trobarem aquell
típic cas que confirma la regla). Per altra banda, hi ha qui diu que
si ets molt bo (i estudies molt) les empreses et sortegen! Saps què
et dic? He conegut estudiants molt bons en el seu respectiu camp, que
s'han trobat sense feina i estan “provant”, sense sort,
aconseguir treball d'alló que han estudiat; o, directament, han tingut
d'anar a “fer les amèriques”.
Per altra banda, també un pot
renunciar a allò que ha estudiat i treballar del que pugui per anar
tirant. Però la resposta no es tan clara en un país on l'atur
arriba al 26.7% de la població. Perquè feina no en sobra ni per uns
ni per altres, així que la feina és queda pel pròxim, per
“fulanito” o per “menganita”.
No sé que opinaria Karl Marx, si
visqués a dia d'avui, però seria molt curiós el que pogués dir.
SOM LUMPENPROLETARIAT!
SOM LUMPENPROLETARIAT!